RUTINA

El carrer m'abraça sense fer preguntes alié als meus passos de ferro que lluiten per enganxar-se damunt d'un asfalt de plastilina, aquest dilluns no hi hauria de ser, no consta en lloc que et puguin mossegar el cor d'aquesta manera. Però segueixo endavant malgrat tot, malgrat el desig d'enfilar-me dalt d'un núvol de sucre i volar ben lluny.
A dins, el gest suau i dolç, desfà el nus d'acer que duc clavat a la gola. La música sàviament escollida torna l' ànima al seu lloc i el cos esdevé xocolata desfeta. I lentament retorno a mi.